El teatre català contemporani: del text a l'espectacle

A partir de 1975 i durant una dècada, la feina de l'autor teatral es va diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula dramàtica. Els protagonistes eren l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. En aquest context, grups com Els Joglars, Els Comediants o Dagoll Dagom es van organitzar en aquesta etapa.

Cap a finals dels vuitanta, aquest estat de coses va començar a canviar. El fenomen de recuperació del text té una correspondència clara en l'àmbit europeu. La paraula es revaloritza per la seua capacitat d'abstracció, d'organització d'imatges i, sobretot, d'acció.

L'emergència de l'autor dramàtic

La recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral. Es tracta d'un autor que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle, sovint desdoblant-se en intèrpret o en director. És l'autor dramàtic, veritable home de teatre, plenament involucrat en la creació de l'espectacle, implicant-se en tot el procés de producció.

L'exemple més significatiu d'aquesta recuperació, per la seua producció i projecció exterior, és Sergi Belbel (1963). Des de les seues primeres obres, productes abstractes i essencialitzats, Belbel ha progressat cap a la reproducció més realista de la nostra societat.

Una nova etapa: Josep Maria Benet i Jornet

El 1964 va començar una nova etapa per al teatre català amb l'estrena d'Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet. Era la confirmació de l'existència d'un grup d'autors joves que volien fer un teatre diferent. No actuava aïllat: a les Illes Balears i, sobretot, al País Valencià es vivien fenòmens semblants.

Les primeres obres de Benet i Jornet s'emmarquen i s'insereixen en els postulats del realisme històric. Així, l'escena d'Una vella, coneguda olor se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona. Aquesta base realista del teatre es va fragmentar amb Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna, ja que oferia una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum, com el cinema. La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. Benet hi planteja en Revolta de bruixes un dels temes crucials del seu teatre: el conflicte entre el compromís i la realitat, i la fantasia i l'evasió.

Durant aquests anys, Benet ha mantingut la producció de teatre infantil i juvenil i, alhora, ha ampliat la seua activitat com a creador de guions per a sèries de televisió.