La Novel·la Catalana (1955-1970) i Salvador Espriu

Realisme Social i Noves Tècniques

L’any 1962 fou autoritzada per primera vegada des de la repressió una col·lecció de traduccions de novel·les. A més, la novel·la psicològica hagué de competir amb unes tendències noves marcades pel neorealisme italià i per la novel·la nord-americana d’entreguerres. Es tracta de novel·les que se situen en un marc històric concret i intenten donar testimoni d’uns fets mitjançant l’ús de tècniques objectivistes.

El realisme social o històric també troba ressò en l’obra de molts autors, com Baltasar Porcel.

Trets del realisme social o històric en narrativa

• 1. L’heroi individual és substituït per un protagonista col·lectiu o representatiu d’una classe social.
• 2. El temps i l’espai estan ben localitzats.
• 3. La llengua dels personatges reflecteix la llengua viva del carrer.
• 4. El narrador pot penetrar en l’interior dels personatges (narrador omniscient).

Malgrat que el realisme social sigui el moviment predominant durant els anys 60, alguns autors se’n mantenen al marge i creen models molt personals. És el cas de Llorenç Villalonga, que escriu novel·les d’idees. (A Villalonga li interessa sobretot la ideologia dels personatges, la seva posició davant la vida i no tant l'anàlisi psicològica o la intriga de la història.)

També és el cas de Pere Calders, contista que aposta per un “realisme abstracte” (Calders opta per una realitat profunda a què podem accedir a través del somni i de la imaginació. Per això els seus contes tenen com a tret dominant la introducció de l’element insòlit o sorprenent dins un marc realista).

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga.

Conreà diversos gèneres literaris. Destacaríem, pel que fa a narrativa, El doctor RIP (1931), Laia (1932); en poesia Cementiri de Sinera (1946); i en teatre Antígona (1955). Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com a meditació de la mort.

En definitiva, Espriu destaca en tots els gèneres: com a poeta, narrador i dramaturg. El seu teatre és de gran originalitat i es caracteritza per tenir connexions amb l'univers simbòlic que singularitza el conjunt de la seva producció: de fet, en el seu teatre trobam referències o aspectes presentats en els seus poemes o narracions.

Els temes predominants en la seva obra són el temps perdut i la injustícia del present durant la postguerra. La seva personalitat com a autor teatral serà reivindicada i utilitzada pel teatre independent, ja que representa la voluntat de resistència cultural i lingüística sota l'opressió franquista.

Obres dramàtiques principals

Antígona (1939) presenta, tot partint del mite grec i de l'obra de Sòfocles, el tema de la lluita entre germans, alhora que planteja una necessitat de reconciliació després de la desfeta i de la derrota.

Primera història d'Esther (1948) reflecteix les conseqüències que ha tengut la guerra a Catalunya. Amb la incorporació de titelles, s'aconsegueix l'efecte del teatre dins el teatre; així, els personatges són alhora espectadors d'una altra representació.

Ambdós tenen com a aspectes comuns: el tractament de l'espectacle de la vida com el moviment vital del caminant cap a la mort, la creació d'un espai mític i els temes tenebrosos. Respecte a la poesia més civil, la seva gran obra és La pell de brau.