La poesia catalana actual: característiques bàsiques
La poesia. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual
Històricament, l'època que va dels anys setanta als noranta del segle passat comença amb els darrers extrems del franquisme, un estat general d'agitació política i estudiantil, la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària.
Alhora s'accelera el desenvolupament de la indústria i dels serveis, en un país que cada vegada deixa més enrere la tradició agrària. També es desenvolupa el turisme i un marcat sentiment europeista.
L'eclecticisme i la diversitat caracteritzen l'art i la literatura de les darreres dècades. Aquests últims anys del segle XX han destacat pel gran nombre de moviments artístics que han coexistit simultàniament i que han estat en evolució i transformació constant, en interrelació i sovint nodrint-se els uns dels altres. Aquest ritme cultural tan dinàmic ha anat de la mà d'un desenvolupament econòmic, polític i social molt important en el món occidental. Entre 1975 i els anys noranta, la nostra literatura s'ha fet ressò de la pluralitat, i de la tendència generalitzada del canvi, a l'evolució. Les nostres lletres han recuperat el to i el ritme, a més a més de la qualitat, en pràcticament tots els gèneres.
La poesia dels anys setanta
Així, pel que fa a la poesia dels anys setanta es caracteritza per la presència d'una gran diversitat de tendències i estils.
En un primer moment, els ressons de l'activitat política democratitzadora que s'oposava a la dictadura franquista fan que, a casa nostra, la poesia realista, compromesa, s'allargue fins a ben entrats els anys setanta, quan a Europa ja feia uns anys que aquesta mena de lírica ja no es conreava. És remarcable en aquesta línia l'obra de Miquel Martí i Pol, a Catalunya, o Lluís Alpera i Jaume Pérez Montaner, en terres valencianes.
Però, sorgeixen d'altres línies poètiques que l'única cosa que tenen en comú, és el rebuig del realisme anterior. Aquesta nova poesia està marcada per una atenció fonamentalment estètica i formal i, en bona mesura, pel seu afany investigador i innovador, de buscar noves formes d'expressió, i fins i tot, de reflexió sobre la poesia i el poema mateix. La poesia esdevé formalista i simbòlica. Tendeix cap a l'expressió de l'individualisme, de l'amor... A diferència de la poesia realista, ara és l'individu i no el seu món social, l'objecte d'investigació. La seua producció poètica està acompanyada d'un procés de recuperació d'autors com Carner (noucentista), però sobretot de figures com J.V. Foix i J. Brossa, avantguardistes amb una marcada tendència experimental.
La poesia dels anys vuitanta
En els vuitanta, hi ha una continuïtat respecte a la generació anterior, marcada per l'eclecticisme. Alguns d'aquests s'han fet ressò del llenguatge del rock i de l'estètica quotidiana de la ciutat; el paisatge urbà i els ritmes de la societat industrial són presents en una obra que lluita contra la poesia d'estructura més clàssica. Podem destacar autors com Jordi Cornudella, Vicent Berenguer, Margalida Pons...
La poesia dels anys noranta
Finalment, amb l'avanç en la normalització de la llengua i els premis literaris, s'ha afavorit l'aparició de poetes i de poetesses nous i de tendències diverses: Josep Ballester, Lluís Roda, Enric Sòria, Teresa Pasqual, Antoni Fornés...