Literatura Catalana: Costa i Llobera, Alcover e Altres Autors Modernistas

A part de poemes diversos i d’alguna obra inacabada, la seva obra es compon essencialment de tres llibres de narracions: Mariners i boscatges (1903, reeditat el 1920 amb el títol Pinya de rosa), La parada (1919) i Entre flames (1928). Més descriptiu que no pas narratiu, la seva visió del món mariner de Blanes és d’una vitalitat i una exigència lingüística molt remarcables.

Perfeccionista: escriptura sense errades ni castellanismes.

Miquel Costa i Llobera

Pollença 1854-1922 Palma. Va iniciar estudis de dret a Barcelona, on entrà en contacte amb representants de la Renaixença. El 1885 se’n va anar a Roma per seguir-hi estudis eclesiàstics. Ordenat sacerdot el 1888, tornà a Mallorca el 1890 per exercir-hi de predicador. Relacionat amb els noucentistes. Morí mentre predicava en una església.

La seva obra poètica es divideix en:

• Un període romàntic: Poesies (1885);
• Un període clàssic: Horacianes (1906), el seu llibre més emblemàtic;
• Un període d’obres d’inspiració religiosa: Visions de Palestina (1908).

Una part de la seva obra és en castellà: Líricas (1899).

Joan Alcover

Palma 1854-1926. Estudià dret a Barcelona. Amic del polític Antoni Maura, va ser elegit regidor municipal, diputat provincial i diputat a Corts, però torna desenganyat a Palma. Marcat per la mort de la primera esposa i de 2 fills –més endavant 2 més–, és autor d’una poesia de caire greu, en què el paisatge s’identifica amb el seu estat d’ànim. Primerament proper a la Renaixença, encara que escrigués en castellà, el 1903 es tornà un decidit defensor de l’ús del català. Amic de Rusiñol i Josep Carner, el seu discurs Humanització de l’art sintetitzà teories vitalistes pròpies del Modernisme i una reivindicació de la cura del llenguatge molt més noucentista. El seu llibre de poemes més emblemàtic és Cap al tard (1909), que suposà la concreció d’aquestes idees. Mestre en Gai Saber, president dels Jocs Florals de Barcelona i membre de l’IEC.

Altres autors

• Raimon Casellas (Barcelona 1855-1910 Sant Joan de les Abadesses). Historiador, crític d’art i teòric del moviment modernista, acaba suïcidant-se. A Els sots feréstecs (1901), primera novel·la modernista catalana, presentà el drama de mossèn Llàtzer, que, arribat a Montmany, havia d’enfrontar-se als seus habitants, contraris a cap mena de canvi. Serien la causa indirecta de la seva mort. Al·legoria del fracàs regeneracionista en la seva voluntat de dirigir i modernitzar el país. També va escriure el volum de narracions Les multituds (1906), a l’entorn d’un motiu molt modernista: com “els homes muden d’esperit tan bon punt formen munió”.
• Prudenci Bertrana (Tordera 1867-1941 Barcelona). Novel·lista, dramaturg, periodista, dibuixant i pintor, és autor de les novel·les Josafat (1906) o Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), com també de llibres de narracions com Proses bàrbares (1911). Josafat, l’obra més coneguda, reprèn el tema de la bella i la bèstia en narrar la relació entre el campaner geperut d’una catedral i una prostituta.