Mercè Rodoreda i la literatura catalana de postguerra

Context històric de «La plaça del Diamant»

Mercè Rodoreda publica La plaça del Diamant l'any 1962. En aquesta època, el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l'Estat. Això permet, entre d'altres, la creació d'una mínima infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70. Pel que fa a la narrativa, els tres grans corrents de la postguerra són la novel·la psicològica (a la qual s'adscriu aquesta obra), el realisme objectivista i la literatura fantàstica, l'humor i la ironia. D'altra banda, La plaça del Diamant correspon a l'etapa de maduresa de l'autora, que viu exiliada a Suïssa. L'obra va obtenir un èxit fulminant i suposa la consagració de Rodoreda com una de les grans figures literàries catalanes del segle XX. Altres obres d'aquesta etapa són Vint-i-dos contes, El carrer de les Camèlies i Jardí vora el mar.

Autors contemporanis de la postguerra

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991): s'emmarca dins de la novel·la realista-existencialista; va ser autora d'obres de teatre, articulista i novel·lista. Les seues primeres obres participen de l'estètica realista (L'altra ciutat). La seua primera novel·la important va ser Betúlia (1956). Més tard escriurà El gust de la pols i Un lloc entre els morts, obres en les quals encara té una funció rellevant l'anàlisi psicològica. El 1963 publica La pluja als vidres, versió definitiva d'El cel no és tan transparent, encara amb traços existencialistes. A començaments dels anys setanta conrea una narrativa marcada per la imaginació, la fantasia i els detalls psicològics, característiques que apareixen a la seua novel·la Quim-Quima.

Manuel de Pedrolo (1919-1990): és un dels autors més prolífics del segle XX. Va conrear poesia, teatre i articles, però va destacar especialment en la novel·la. Tracta una gran diversitat de temes i gèneres narratius que abasten la novel·la experimental (Situació bis, Text/Càncer), la de realisme social (Tocats pel foc), la simbòlica i al·legòrica (Totes les bèsties de càrrega), la policíaca (Joc brut) i l'autobiogràfica (Avui es parla de mi), entre d'altres.

Models i corrents literaris en el context de l'obra

Durant la postguerra i fins als anys 50 hi ha una absència quasi total d'infraestructura editorial a causa de la repressió franquista, que prohibeix tota llengua que no siga el castellà i imposa censura literària sobre les obres publicades. La majoria d'autors i autores viuen a l'exili i només a partir dels anys 60 aconsegueixen permisos per a publicar llibres i revistes en català, sempre que no tinguen cap objectiu polític explícit. La dècada dels 60 és un període que es caracteritza per l'anomenat resistencialisme literari, que concep la literatura com un mitjà de preservació de la identitat catalana, on els màxims símbols de la identitat nacional són la llengua i la literatura.

Tendències literàries destacades

• Novel·la psicològica (Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda): èmfasi en el món interior dels personatges més que en l'acció.
• Realisme objectivista (Josep Maria Espinàs, Teresa Pàmies): interès pel context històric i polític del present, sovint amb denúncia de les injustícies.
• Realisme tradicional: Enric Valor.
• Literatura fantàstica, humor i ironia (Pere Calders, Joan Perucho, Manuel de Pedrolo): tendència oposada a l'anterior, ja que posa èmfasi en els aspectes irracionals, l'absurd i la fantasia.