Mercè Rodoreda: vida, obra i evolució literària

Trajectòria literària de Mercè Rodoreda

Els inicis literaris i l'experiència de l'exili

Mercè Rodoreda: el 1933, als 23 anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. El 1938 va publicar Aloma, que té característiques de les novel·les posteriors, com ara la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, l’exili, on es va dedicar al conte. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra i va reprendre la novel·la. Va publicar Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

La consagració: «La plaça del Diamant»

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex —la guerra— i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un rerefons de la narració.

La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms. El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un home, el jardiner, observador distanciat de la realitat que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries.

«Mirall trencat» i l'etapa final simbolista

Del 1974 és Mirall trencat, la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una mena de nissaga familiar que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat; ofereix la visió del món més tràgica i desencisada de totes.

Amb el temps, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós i oníric que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.