Mètode, Dubte i Claredat en Descartes: Fonaments del Coneixement
Classificado em Outras línguas estrangeiras
Escrito em em 
português com um tamanho de 2,4 KB
Mètode, Dubte i Claredat en Descartes
Mètode: és l’expressió de la dinàmica interna de la raó, l’objectiu del qual serà trobar la totalitat del saber amb la mateixa certesa que les matemàtiques. Aquest mètode estarà compost de quatre regles basades en la intuïció i la deducció que faran que la nostra raó funcioni bé i pugui arribar a conèixer tot el saber possible.
Dubte
El dubte en Descartes és no coneixement i, per tant, deriva del mal funcionament de la raó. Per a arribar a trobar una veritat absoluta, Descartes fa servir un mecanisme anomenat dubte metòdic, en el qual considerarà com a fals tot allò que sigui dubtós o dubitable. Descartes creu que mantenir viva una afirmació dubtosa és aproximar-se a l’error, per això les considerarà falses.
Claredat i Distinció
Claredat: en Descartes consisteix en conèixer alguna cosa sense cap tipus de confusió.
Distinció: diferent de les altres.
La primera afirmació clara i distinta que obtindrà, gràcies al dubte metòdic i a la raó, serà «Penso, per tant sóc», i d’aquí es derivaran les demés.
Esperit o ànima
Conjunt de totes les qualitats psicològiques, com la intel·ligència, que una persona té. Són diferents en cada persona. És la res cogitans.
La noció de «naturalesa» en Descartes
La paraula naturaleza apareix set vegades al llarg del text i sempre es refereix a substància, ser. En uns casos es referirà a l’ésser suprem, Déu, que és substància perfecta, res infinita, i en altres casos a l’ésser o substàncies no perfectes com la intel·ligència, res cogitans, i també a les encara menys perfectes, com les corporals, res extensa.
És perfectament aplicable el significat clàssic de naturalesa com a principi d’operacions, és a dir, allò que un ésser és capaç de fer. Si ho veiem d’aquesta manera, distingim perfectament el que és capaç Déu i el que també és capaç la intel·ligència i els diferents éssers. Les operacions possibles de cadascuna de les substàncies les fan ser ben diferents: de Déu depèn tot absolutament; de la intel·ligència humana, que és capaç de Déu però també de l’error; de les coses sensibles, que són totalment dependents de Déu i també del subjecte cognoscent.