Modernisme Català, Escola Mallorquina i Entreguerres

La novel·la modernista catalana

S’inicia amb Els sots feréstecs de Raimon Casellas, publicada el 1901, i acaba amb La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès, publicada el 1912.

Cal destacar obres d’importància com:

• Solitud, de Víctor Català (1905).
• Josafat, de Prudenci Bertrana (1906).
• L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1907).

En aquestes novel·les, el protagonista és un personatge sol enfront de la societat.

El teatre modernista català

Molt marcat per la influència de dos autors: el belga Maeterlinck i el noruec Ibsen.

• El primer és representatiu del simbolisme: tendència antirealista molt important en poesia que intentà reflectir més els estats d’ànim subjectius que les situacions concretes.
• El segon va escriure un teatre de denúncia, on l’individu s’enfronta a la societat.

Tots dos van marcar les dues tendències del teatre modernista català:

1. La simbolista o decadentista (poc conreada).
2. La més ideològica, en què s’expressaven, a través dels personatges i de les situacions, les concepcions modernistes i el seu xoc amb la realitat social.

El teatre va ser un vehicle eficaç de transmissió de les idees modernistes.

L’Escola Mallorquina

El concepte d’Escola Mallorquina va acabar essent aplicat pels noucentistes a un grup de poetes mallorquins de principis del segle XX, amb un model de llengua subtil i refinat.

• Representants màxims del grup: Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.
• Membres del grup: Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver o Maria Antònia Salvà.

Grup caracteritzat pel classicisme i l’assumpció de la tradició popular, el col·lectiu va tenir una arrel cristiana i una inclinació conservadora. Cap al 1906, alguns representants de l’Escola es van apropar al Noucentisme.

Unitat 5: Panorama general d’entreguerres

La Primera Guerra Mundial va suposar la primera gran convulsió d’un segle que en patiria moltes més. A partir d’aquest moment, el segle XX comença l’època d’entreguerres, la qual va comportar circumstàncies com:

• Radicalització dels règims polítics: ascens del nazisme a Alemanya, del feixisme a Itàlia i del comunisme a Rússia.
• Esclat dels moviments d’avantguarda: cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme, expressionisme... Volien trencar amb el passat i crear art i literatura nous. En alguns casos es relacionaven amb la radicalització política.
• Revolució estètica del segle XX: aparició d’escriptors i artistes que l'endegaren, com Marcel Proust i James Joyce en novel·la, Pablo Picasso en pintura o Ígor Stravinski en música.
• Eclosió d’un nou art popular i de masses: sovint reivindicat pels creadors cultes, com el cinema i el jazz.
• Presència d’una reacció classicitzant: sovint conservadora enfront dels moviments més avantguardistes, pretenia un retorn a l’ordre i la mesura. Eugeni d’Ors a Catalunya en va ser un representant ideològic. En l’ordre artístic, fins i tot creadors rupturistes com Picasso van passar per períodes de classicisme.

Va ser una època marcada pels contrastos en què començaven els canvis que anirien caracteritzant el segle XX.