Narrativa, poesia i teatre en català: del franquisme a l'actualitat
Classificado em Educação Artística
Escrito em em 
português com um tamanho de 21,85 KB
Literatura catalana: de la postguerra a l'actualitat
1. Context sociopolític i producció narrativa fins als anys 70
Els canvis polítics que van començar el 1939 van provocar l'abolició de la Generalitat, de l'Estatut i dels partits polítics, i la prohibició de l'ús públic i oficial del català. La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.
Després del 39 la novel·la en català reapareix lentament, primer a l'exili i després a Catalunya. Les circumstàncies polítiques expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins als seixanta rebutgi tractar directament la realitat i ho faci per mitjà de mites (com Mites de Jordi Sarsanedas). Altres autors com Perucho i Calders opten per una literatura fantàstica. Una altra tendència està representada per Rodoreda i la novel·la psicològica.
El 1959 es va produir el relleu generacional del panorama literari català. Es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el règim franquista. Al País Valencià cal esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d'escriptors comenci a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.
2. Enric Valor: característiques de la seua obra literària
Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor. (168 paraules)
Des que es va publicar la seua primera novel·la, Valor es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista, que va matisar i aprofundir al llarg de la seua vida literària. A la darreria de la dècada dels setanta Enric Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana —nom d'un poble imaginari de les comarques del sud—, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). En aquestes novel·les, que constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana de la primera meitat del segle XX, Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social: la dels terratinents valencians de les comarques del sud.
La producció literària de l'autor inclou també les Rondalles valencianes. En aquesta obra Valor no es va limitar a transcriure els relats orals del nostre folklore, sinó que en va novel·litzar els personatges i les circumstàncies. El resultat és la creació d'un món literari fascinant.
3. Mercè Rodoreda i la psicologia dels personatges
Intentant fugir d'una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes característiques de novel·les posteriors: narració en primera persona d'un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. El 1939 s'exilia i fins a la dècada dels cinquanta, quan s'estableix a Ginebra, no tornarà a la novel·la (Vint-i-dos contes).
El 1962 va publicar La plaça del Diamant, on Rodoreda tracta la història senzilla d'una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que haurà de viure. La plaça del Diamant tracta la Guerra Civil com un rerefons; la narració se centra en la psicologia de la protagonista. Les tècniques del monòleg interior i l'ús indistint de l'estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, que incorpora també elements simbòlics.
4. Narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat
Els novel·listes que es van donar a conèixer al començament dels setanta compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l'experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d'aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l'entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista.
Des de la primeria dels vuitanta la novel·la de gènere —la policíaca, l'eròtica, la de ciència-ficció i la històrica— ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors que, amb tocs d'humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.
5. Quim Monzó: narrativa curta, societat i recursos literaris
Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (166 paraules)
Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Després del seu primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s'hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària.
Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara és present una certa atmosfera onírica, però en L'illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l'acte d'escriure, i també la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l'ambient en què viuen i les formes habituals de relació tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels vuitanta.
6. Tendències de la poesia de la postguerra fins a finals dels anys 70
Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. (167 paraules)
Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Riba va orientar un conjunt de poetes que prolonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l'expressió culta i el rigor de la llengua (poesia pura). Hi ha una altra corrent entorn de Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.
En els anys seixanta es produeix un debat que enfronta l'estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà. En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Al País Valencià l'anunci del canvi el va marcar, el 1974, l'antologia d'Amadeu Fabregat Carn Fresca, en la qual els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.
7. Vicent Andrés Estellés i el gènere poètic
Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic (189 paraules)
Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Encara que s'havia donat a conèixer el 1953 amb Ciutat a cau d'orella, fou a partir del 1970 quan es produeix el que s'ha anomenat el boom Estellés. El 1971 publicà Llibre de les meravelles i La clau que obri tots els panys; el 1972, Recomane tenebres. L'ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a l'escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià.
La poesia d'Estellés és un discurs oposat a la «poesia pura», ja que esquiva el puro joc verbal i el lirisme hermètic. El poeta de Burjassot inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia, creant un autèntic mural de la València del seu temps. És un testimoniatge, una crònica de la realitat. En la seua poesia la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu, amb predomini de la llengua col·loquial.
8. Salvador Espriu: característiques de la seua producció poètica
Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. (179 paraules)
L'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L'autor va considerar la seua obra com una meditació constant i obsessiva de la mort, que per a ell és la realitat última de l'existència humana.
Espriu formava part de la primera generació d'escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra l'escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera. Seguiren Les cançons d'Ariadna, Mrs Death, Les hores i El caminant i el mur. En tots aquests llibres el poeta insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i, alhora, s'hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.
9. Característiques bàsiques de la poesia actual
Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. (179 paraules)
La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra com Espriu o Vinyoli. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa. Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva.
Al llarg de la dècada dels vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Gimferrer, Formosa, Parcerisas i Narcís Comadira, el qual ha tendit, a través d'un rigor mètric i lingüístic progressiu envers les formes clàssiques, cap a la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir de la dècada dels vuitanta s'ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos.
10. Miquel Martí i Pol i el seu ressò social
La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. (162 paraules)
La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica i l'experiència biogràfica que comunica són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut aquest ressò.
En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que d'una part de la seua obra n'ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El Poble, La Fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.
11. Renovació teatral de la postguerra als anys 70
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. (167 paraules)
El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins a l'any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primera dels seixanta, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc es van fundar plataformes teatrals com l'ADB i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que van afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, l'escenògraf i l'intèrpret.
A la fi dels anys seixanta hi va haver una sèrie de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal.
12. Obra teatral de Manuel de Pedrolo
Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo. (177 paraules)
Entre 1958 i 1963 Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l'absurd. En Cruma Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home; en Homes i No, sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis, sobre la llibertat des d'un punt de vista genuïnament polític. Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció. Els personatges són símbols.
Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l'absurd, Pedrolo el considerava més aviat com a teatre de l'abstracte, ja que «és massa coherent per a l'adjectiu d'absurd». El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, la llibertat articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre dona voltes entorn del mateix problema. L'examina o el presenta des d'angles diferents, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».
13. Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual
Descriu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual. (172 paraules)
A partir del 1975 la feina i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula «dramàtica». Els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.
Cap a la fi dels vuitanta aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S'imposen nous models com Beckett i Pinter. En l'escena catalana aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet.
14. Josep Maria Benet i Jornet i el món audiovisual
Explica l'obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual. (155 paraules)
A partir de la segona meitat dels anys setanta Benet i Jornet va començar una carrera molt prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. D'aleshores ençà s'ha mantingut fidel a aquesta nova línia d'escriptura i l'ha continuada practicant, de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes Centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005).
Aquesta dedicació s'ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut i que també han influït en el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L'interés de Benet per aquests gèneres populars l'ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.
15. Repercussió de l'assaig de Joan Fuster
Valora la repercussió de l'assaig de Joan Fuster en el context de l'època. (165 paraules)
El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es va constituir aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs va donar carta de naturalesa a la prosa d'idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. A més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. En aquest llibre l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat.
El resultat d'aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en lloc de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.
16. Joan Francesc Mira i la realitat contemporània
Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho. (186 paraules)
J. F. Mira és autor d'una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Es tracta d'articles que solen partir d'una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari. Els seus articles són un producte del columnisme d'opinió que Mira ha practicat amb gran regularitat.
Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear «consciència col·lectiva» i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L'eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment l'ús polític que se'n fa.
Anàlisi d'un text narratiu
El text que analitzarem... va ser escrit per... l'any.... És un text narratiu, ja que es pot trobar la presència de molts personatges, d'un espai determinat, d'un temps, i ocorren al mateix temps unes accions, tot això contat per un narrador omniscient. Quant a l'estructura externa, podem observar que aquest text està dividit en cinc paràgrafs. Quant a l'estructura interna, podem veure que aquest text té la tipologia típica d'un text narratiu: introducció, nus i desenllaç.
Pel que fa a la introducció (l. 1-5)... En aquesta part del text podem trobar l'existència de tres personatges principals: ..., i sobretot podem percebre la presència d'un narrador omniscient en tercera persona que ho sap tot. Nus... Desenllaç... El tema d'aquest text és... A continuació realitzarem el resum d'aquest text:
c) Tipologia textual. Aquest text és un text narratiu que inclou seqüències descriptives. Els esdeveniments van succeint-se temporalment i reflecteixen una estructura pròpia d'una narració: en primer lloc la introducció...; en segon lloc el nus...; en tercer lloc el desenllaç...
El pas d'uns fets a uns altres apareix predominantment en temps verbal de present, circumstància que dinamitza les accions. La narració es combina amb detalls descriptius i amb la presència de text conversacional en estil directe.