Narrativa Valenciana durante el Franquismo
INTRODUCCIÓ
La pèrdua de la guerra comportà l’extinció absoluta de les institucions republicanes i l’eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d’associació, de premsa, de pensament ni d’expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana va patir aleshores un procés intens d’espanyolització castellanitzant.
La manca d’escriptors, d’editors i de públic lector, així com l’aïllament dels models exteriors, va fer que la producció narrativa valenciana coetània es mantingués fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.
Els primers vint anys de postguerra, a València només es van publicar nou novel·les que responien al model del realisme del segle XIX.
La narrativa no va ser el gènere literari més conreat durant la postguerra; era més senzill publicar poesia.
Les causes d’aquest retard respecte a la novel·la europea són: la censura, l’exili dels escriptors, la desconfiança i el desconeixement dels gustos del públic, la carestia de les editorials i la mancança econòmica, entre d’altres.
DESENVOLUPAMENT
Tendències de la narrativa durant el franquisme
Al llarg d’aquest període es desenvolupen els corrents estètics de l’època que arreplegaven les inquietuds humanes del moment:
Novel·la psicològica
Va ser la tendència que més va dominar fins als anys 60. Era la línia que continuava amb les obres anteriors a la guerra. Pretén indagar i explicar el pensament i la conducta dels individus, en un afany d’analitzar profundament l’ésser humà.
Destaquen autors com Joan Sales amb Incerta glòria (1955) o Mercè Rodoreda amb La plaça del diamant (1962) o Mirall trencat (1974).
Novel·la realista
Reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra espanyola. Fa un retrat de la realitat social i denuncia les injustícies. Destaca Enric Valor amb el cicle de Cassana.
Novel·la fantàstica
Té dos camins: l’evasió i la mitificació de la realitat. Tots dos es caracteritzen per l’humor, els jocs entre realitat i fantasia, i el fons històric barrejat amb elements imaginatius. Destaquen Joan Perucho i Jordi Sarsanedas amb El martell (1956).