Poesia i Narrativa del Segle XX: Corrents i Autors

Primer terç del segle XX: la influència del neosimbolisme

El segle XX és un segle molt complex per la quantitat de corrents estètics i de pensament que coexisteixen i se superposen ràpidament.

T.S. Eliot (1888-1965)

Poeta anglès nascut als Estats Units, dramaturg i crític també, a més de poeta. Les característiques de la seva poesia són:

1. Influència dels avantguardistes, Baudelaire i els simbolistes francesos. D'aquests corrents adopta recursos com la recerca d'un món oníric. Per aconseguir-ho es serveix de la repetició de temes i motius, la descontextualització i la fragmentació.
2. Utilitza la tècnica del correlat objectiu, que consisteix a escriure una successió d'imatges inconnexes.

Obres: La terra eixorca (1922), dividida en 5 parts, pretén reflectir la crisi de la consciència que viu el món modern. El títol fa referència a una societat buida i seca. Aquesta obra suposa un trencament amb la tradició poètica anterior, anomenada poesia dels georgians.

Rainer Maria Rilke (1894-1926)

Poeta més important en llengua alemanya. Es caracteritza pel lirisme i una profunda espiritualitat. La seva temàtica és la vida i la mort.

Obres:

• Elegies de Duino: la mort és una transformació de la vida, amb la qual forma un tot.
• Sonets a Orfeu: es refereixen també al misteri de la mort, però presten una atenció especial als canvis de la natura. Per comprendre la seva obra és imprescindible l'element simbòlic.

Paul Valéry (1871-1945)

Autor molt influent fins i tot en vida. Va formar part del cercle de Mallarmé. Va ser molt popular a França. Se'l considera el creador de la poesia «dura», resultat de suprimir-hi tot el que no és poesia, tot el que és circumstancial i anecdòtic.

Les característiques de la seva obra poètica són:

1. És el creador de la poesia pura.
2. Allò important per a ell és el coneixement dels mecanismes lingüístics, i no les vivències de l'autor.
3. Presta una atenció especial a la raó.

Obres: El cementiri marí (1920), La jove Parca, L'ànima i la dansa, La idea fixa.

Pessoa i els heterònims (1888-1935)

Va néixer a Lisboa. Va tenir una vida difícil per les dificultats econòmiques i els problemes psicològics que patia. Va treballar de traductor i alhora va col·laborar en diverses publicacions relacionades amb les avantguardes i el simbolisme. Va publicar les seves obres amb altres noms com Álvaro de Campos, Alberto Caeiro i Ricardo Reis. Ell explica que no són pseudònims, sinó heterònims, perquè no són noms falsos sinó autèntics personatges fora de la seva vida. Cada un dels heterònims representa un personatge amb una narrativa i un estil propi. Per això és difícil parlar d'un estil únic en Pessoa. Així i tot, es distingeixen unes constants: l'escepticisme i la malenconia. El seu veritable mèrit va ser introduir a Portugal els diferents corrents literaris del moment, el modernisme i les avantguardes.

La poesia grega: Kavafis (1863-1933)

Les característiques de les seves obres són:

1. La influència del decadentisme en el valor poètic.
2. Els fets del passat tenien un gran atractiu per a ell.
3. En els seus poemes eròtics es barreja la sensualitat amb el sentiment de culpa.
4. La història es barreja amb el mite, i el mite es reinterpreta per transmetre nous missatges; els personatges de l'acció adquireixen un caràcter nou.
5. El seu estil és peculiar i solemne, barreja del llenguatge culte i col·loquial amb trets arcaïtzants. Cerca el perfeccionisme en les seves obres, com Salvador Espriu.
6. Fa una crítica als plantejaments del cristianisme, al patriotisme i tracta la temàtica homosexual. La seva obra va ser molt polèmica i poc acceptada fins a mitjan segle XX.

Obra: Poemes canònics (1895-1915), en la qual va estar vint anys escrivint.

Corrents narratius fins a la Segona Guerra Mundial

Context: A finals del segle XIX es va produir una crisi en la novel·la realista que posa en qüestió la narració objectiva, feta per un narrador omniscient que es recrea en la descripció exhaustiva de l'ambient i dels personatges. Hem agafat la data de la Segona Guerra Mundial com a eix perquè és impossible abastar la totalitat d'autors i escoles fonamentals que apareixen abans i després d'aquesta data.

1) Els realistes

Al principi del segle XX, el realisme havia evolucionat cap al naturalisme i la crítica social. Dins dels realistes es poden distingir els continuadors. Exemple de novel·la realista a Catalunya: Josep Maria Sagarra, autor de Paulina Buxareu (1919), All i salobre (1929) i Vida privada (1932). A Polònia, Henryk Sienkiewicz va escriure Quo vadis?. En literatura nord-americana, Edith Wharton escriu L'edat de la innocència.

D'altra banda, el gènere evoluciona cap a altres gèneres d'èxit: existencialisme, neorealisme italià, realisme socialista, realisme de la postguerra espanyola, realisme màgic i novel·la històrica. En aquesta adaptació de les tècniques realistes mitjançant la incorporació de temes nous, escenaris inèdits i herois que s'enfronten a l'entorn, trobem l'origen de la novel·la d'aventures, la ciència ficció i la novel·la policíaca.

Exemples d'autors: Arthur Conan Doyle (El món perdut); Jules Verne (Viatge a la Lluna); H.G. Wells (La màquina del temps, L'home invisible); Rudyard Kipling (El llibre de la selva); Mark Twain (Un ianqui a la cort del rei Artur).

2) Els formalistes

Són els que trenquen amb contundència i obertament les posicions artístiques dominants. Hi ha quatre tipus:

• La narrativa avantguardista: expressionisme, dadaisme, futurisme, surrealisme...
• Els grans renovadors: la literatura anglosaxona cap a la novel·la moderna recull dos elements fonamentals: la incorporació de descobertes presents en alguns dels precursors i l'assimilació de postulats avantguardistes. Autors: James Joyce, Virginia Woolf, Marcel Proust i Franz Kafka.
• La generació perduda americana: tenen la consciència de compartir determinades inquietuds ideològiques i estètiques. Estan desorientats, perduts, buscant alguna cosa. A Amèrica s'havia imposat el American way of life, basat en el capitalisme i el consumisme individual. Les ciutats convivien amb enormes basses de pobresa i delinqüència, i la crisi moral era combatuda amb polítiques puritanes i amb cèlebres normes com la «llei seca». Per als escriptors i artistes americans era sens dubte més atractiu el París recent sortit de la Primera Guerra Mundial, una ciutat econòmicament inquieta, plena d'avantguardes, cafès, exposicions, revistes i cabarets. A París es podien veure figures com Picasso o Valéry. Un grup d'americans, entre ells Hemingway, F. Scott Fitzgerald i John Dos Passos, que hi vivien i que Gertrude Stein va batejar com la «generació perduda», van trencar amb els seus predecessors (el realisme) i van incorporar les innovacions estètiques de l'art europeu.
• La novel·la existencial: neix d'una percepció filosòfica més pessimista de l'existència humana, sortida de l'angoixa vital de l'home contemporani: nihilisme, absurd i experimentació, sortida religiosa i compromís social.

Corrents narratius posteriors a la Segona Guerra Mundial

Context: La Segona Guerra Mundial ha deixat un pòsit de fracàs. L'estètica pura entra en declivi i la novel·la torna a buscar la trama. A partir dels anys seixanta es va produir un ascens inèdit de la indústria editorial i els escriptors es multipliquen. La novel·la, a més de ser un producte artístic, és un bé de consum. No hi ha trets comuns que permetin agrupar-los en literatures nacionals o escoles, a excepció de la novel·la hispanoamericana.

1) Nouveau roman

Realisme centrat en l'objecte, també conegut com a novel·la objectiva o escola de la mirada. No a la introspecció psicològica dels personatges; s'ha de reduir a la descripció del que s'observa, de manera sistemàtica i amb meticulositat; desesperació del narrador.

2) La novel·la de misteri

Gran quantitat d'obres que es desenvolupen a partir de la investigació i la resolució d'un crim. Els seus subgèneres són el policíac, el negre, l'espionatge i la intriga. Exemples: Agatha Christie; John le Carré (nova línia de misteri sobre la Guerra Freda, L'espia que tornava del fred).

3) La narrativa beat

Joves «cansats» davant la situació dels anys cinquanta. La societat americana se submergeix en un bany de triomfalisme i artificialitat consumista, i una onada de conservadorisme anticonsumista s'apodera de Hollywood. Elvis Presley es presenta com a prototip de la joventut nord-americana. Reneix el somni americà i apareix un grup de joves cansats d'aquesta situació, associats a la droga, la música i l'escàndol.

4) El nou periodisme

Truman Capote va decidir narrar el crim d'una família de Kansas després d'un treball d'investigació i documentació per al qual va fer desenes d'entrevistes en l'entorn de les víctimes i dels assassins, rastreig de notícies i anotacions en el lloc mateix del crim.

5) La novel·la històrica

Les novel·les emmarcades en una època passada continuen gaudint del favor del públic. El segle XX porta un gènere inèdit: la novel·la biogràfica.

6) La narrativa fantàstica

Creació d'universos fantàstics. Tolkien i Lewis poblen les seves novel·les d'objectes, essers imaginaris i elements mitològics. La creació de societats fictícies futures d'Isaac Asimov (La fundació, Jo, robot). La influència mútua entre la literatura fantàstica, el còmic i el cinema dóna lloc a nous subgèneres.

7) La narrativa hispanoamericana

Autors: Gabriel García Márquez, Ernesto Sábato, Juan Carlos Onetti. Té unes característiques comunes: tractament del temps, multiplicitat de perspectives, fragmentació, cura del llenguatge, elements reals i fantàstics, i experimentació a tots els nivells.

8) Novel·la crítica contemporània

Denuncia alguns dels mals que afecten el nostre món.

Poesia de l'últim terç del segle XX

En aquest període es manifesten diferents corrents literaris. Aquestes tendències presenten unes característiques comunes:

1. Oposició al sentimentalisme romàntic.
2. Rebuig de la societat burgesa.
3. Afany de rebel·lia individual i social.
4. Concepció no utilitària de l'art i de la literatura, que busca la bellesa en si mateixa, enfront de l'anomenada poesia útil, compromesa amb una causa.

Entre els principals moviments literaris cal destacar el Simbolisme, el Decadentisme i el Parnassianisme.

El Simbolisme

És un moviment poètic nascut a França a finals del segle XIX. El seu punt de partida es pot datar el 1866, quan apareix el manifest de Jean Moréas. En canvi, és molt difícil determinar la seva data exacta d'acabament. Els temes del simbolisme es relacionen amb l'ocultisme i el misteri, per això els poetes cerquen noves formes de coneixement a través de la intuïció i la revelació. Per aquest motiu donen molta importància a les imatges (s'arriba a la sensació) i als símbols.

El símbol és una tècnica per al·ludir (dir o nomenar) una realitat complexa (com ara la mort, la solitud o el temps) mitjançant evocacions d'objectes, idees o sensacions. Estilísticament es caracteritza per l'ús del vers lliure, tot i que cerca la perfecció de la rima. El recurs més utilitzat és la sinestèsia.

Autors: Baudelaire, Mallarmé, Verlaine, Rimbaud. Com a iniciador de la modernitat cal assenyalar Baudelaire i concretament la seva publicació Les flors del mal, però no podem parlar de ruptura total amb l'art anterior fins que apareixen els moviments d'avantguarda.

La poesia francesa: els poetes maleïts

Charles Baudelaire (1821-1867)

Poeta més important del període. Incomprès perquè va trencar totes les convencions establertes. Té formació catòlica. Va fer viatges a llocs exòtics. El 1857 va publicar Les flors del mal, obra dividida en sis parts segons els temes que tracta i que suposa l'inici de la modernitat poètica.

Les característiques de les seves obres són:

1. Les flors del mal és una celebració de la bellesa del mal i un acostament al satanisme, que va escandalitzar la societat del moment.
2. Parteix de l'spleen (l'avorriment) per expressar la situació del poeta en un món que el margina.
3. La seva base de coneixement són els sentits i l'esperit, no la raó; per això el recurs que més utilitza és la sinestèsia.
4. Un concepte central és el de correspondència, és a dir, la concepció del món com a dualitat de forces.
5. L'amor és extrem. La figura de la dona és exaltada com a culte: la canta, la celebra i l'exalça.

Stéphane Mallarmé (1842-1898)

Obra breu, però ha estat un model per als poetes moderns. Característiques de la seva obra: 1) experimentació gramatical i riquesa de vocabulari; 2) predomini dels sentits, cerca de la musicalitat, els colors i els conceptes. Les seves obres destacades són Hérodiade i La migdiada d'una fauna.

Paul Verlaine (1844-1896)

Va tenir una intensa relació amorosa amb Rimbaud, més tempestuosa i turbulenta, que el va portar a passar un temps a la presó. Va escriure obres en prosa de caràcter crític i autobiogràfic. El 1888 publica Els poetes maleïts (assaig), un homenatge als poetes i amics poetes, d'on prové el nom del grup. A partir d'aquí el nom es va fer famós i es va utilitzar per nomenar també altres autors que en principi no en formaven part.

Característiques de la seva poesia:

1. Cerca suggerir i evocar més que definir.
2. El paisatge té una gran importància per descriure els seus estats d'ànim.
3. En els versos fa grans innovacions mètriques i experimenta amb la rima.
4. La temàtica té una gran varietat.
5. Es reconeix com a mestre dels poetes simbolistes i parnassians; avui en dia es considera pare del modernisme.

Obres: Romances sense paraules (reflecteix la relació amb Rimbaud); Saviesa (col·lecció de poesia religiosa); Amor (conté elegies).

Arthur Rimbaud (1854-1891)

Va tenir una vida molt turbulenta que va influir en la seva poesia. Va tenir una relació amorosa amb Verlaine, que el va marcar molt. Els últims anys de la seva vida els va passar a Àfrica i no va tornar a escriure. Característiques de la seva obra:

1. Té una gran preocupació simbolista per l'ocultisme i la intuïció.
2. Cerca noves formes de coneixement a través de l'exploració del subconscient. És el precursor del surrealisme.
3. L'estil té força i originalitat; és creador d'una poesia hermètica i obscura.

Obres: El vaixell ebri (escrit molt jove); Una temporada a l'infern (reflecteix una època més dura de la seva vida); Il·luminacions (recopilat per Verlaine).

Realisme

Es fa en un temps contemporani. L'espai dona importància al medi ambient. L'escriptor realista ofereix una gran diversitat d'ambients i prefereix els espais urbans. El centre d'interès narratiu procedeix de les accions que du a terme el protagonista, generalment una persona jove. La novel·la realista és la descripció de les accions d'uns personatges concrets. Els personatges es presenten normalment des del punt de vista físic, psicològic i moral, i tenen un caràcter individual. Importa l'individu com a ésser social, en la seva relació amb els altres, i apareixen personatges tipus. El narrador és omniscient, coneix tots els fets succeïts i evita qualsevol tipus d'emoció.

Naturalisme

Apareix a la segona meitat del segle XIX a França; el seu autor principal és Zola. Té influència del positivisme de Comte, dels principis de Taine i de l'Origen de les espècies de Darwin, a l'hora de crear personatges que se senten atrapats pel medi, per la natura i per la seva pròpia constitució genètica.

El naturalisme recull les misèries humanes i els instints més primaris i brutals. Les seves característiques són:

• La imitació de la natura com a norma suprema de l'art.
• El cientifisme: la novel·la té un caràcter doctrinal i pretén més aviat ensenyar que entretenir.
• La novel·la naturalista segueix la tesi darwinista de la selecció natural.
• La literatura pot presentar experiments i diagnosis basant-se sempre en tres principis: observació, objectivitat i precisió.
• La gran importància de la descripció: es concep l'art com una mena de fotografia.
• El pessimisme i l'interès pels elements patològics o mòrbids.
• La preferència per la presentació de les classes socials més baixes o marginades.
• L'elevació a categoria de les lleis hereditàries i la negació dels elements espirituals de la natura humana.
• La negació dels principis morals o socials i l'apologia de l'instint.
• L'absència de lirisme en el llenguatge.