Renovação Teatral na Catalunha e Manuel de Pedrolo
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
La Guerra Civil i la postguerra implicaren un colp molt dur per al teatre, perquè la prohibició de la llengua era un obstacle enorme per a l'escena. La represa fou lenta i s'inicià el 1946, quan el règim franquista suavitzà la repressió i permeté la representació del sainet valencià i, al Principat, muntatges sobre autors morts o de preguerra.
A partir de la primera dècada dels 60, la situació teatral millorà considerablement. En alguns cercles universitaris començaren a aparèixer grups de teatre independent i col·lectius (l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual) que incorporaven els corrents teatrals europeus i realitzaven una gran tasca pedagògica. Aquests corrents eren, bàsicament, el teatre surrealista (Joan Brossa), el de l'absurd (Manuel de Pedrolo) i el teatre èpic (Josep Maria Benet i Jornet i Rodolf Sirera en les seues primeres obres).
Cal fer esment del teatre de carrer o escènic dels anys 70, que incorporava conceptes dramàtics alternatius que insistien més en l'espectacle i bandejaven el text d'autor, a favor d'una creació col·lectiva: Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle i La Fura dels Baus. També a les terres valencianes s'esdevingué el mateix que a Catalunya en aquelles dècades, però, a hores d'ara, alguns d'aquells grups valencians ja han desaparegut. Amb la democràcia, s'han creat algunes institucions teatrals que han millorat i consolidat la infraestructura del nostre teatre.
Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo
L'obra de Manuel de Pedrolo (Aranyó, Lleida, 1918 – Barcelona, 1990) és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.
Entre 1958 i 1963 va escriure tretze obres teatrals centrades en una mateixa temàtica: l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles. A més, presenten certes coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd. Alguns dels títols més coneguts són Cruma, Homes i No, Situació bis o L'ús de la matèria. Aquestes coincidències sorgeixen de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió i fer-ho burlant-se de la censura franquista.
Així, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència a la realitat (lloc, temps, tema de denúncia, etc.) i els seus personatges esdevenen símbols que encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista. De fet, allò que sembla més absurd són els diàlegs d'aquests personatges, que viuen com empresonats, aïllats de l'espai exterior, volent trencar el mur que els impedeix alliberar-se.
Més que no pas el qualificatiu d'absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l'abstracte, ja que considerava que era la realitat la que era absurda i, davant la qual, els seus personatges la pateixen i la intenten resoldre d'una manera lògica, com posant ordre en el desordre, i per això sembla teatre de l'absurd. Podem considerar, per tant, i a pesar que l'autor es considerés un novel·lista que circumstancialment escriví teatre, que l'obra dramàtica de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama teatral de postguerra, com així ho demostra la bona crítica que sempre n'ha tingut i el fet que siga un dels dramaturgs més traduïts i citats.